Welcome home
Welcome! :)Easy words, easy concepts.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Preguntándome...
dijous, 1 d’abril del 2010
Emociones
Me parece que no dejé de gritar en todo el partido y durante la media parte no resistí las ganas de llorar. Porqué? Esa pregunta aún me la hago, pero me parece que a veces algunos nos afecta la presión más que a otros.
Lo peor fue esperar los primeros 10-15 minutos de la segunda parte en el interior del campo (sí, cuando nos metió dos goles ese tal Zlatan, sí ese que es tan bueno) pero más tarde subimos a ver terminar lo que ya aprecia la culminación del partido, hasta que apareció el joven Theo, quien no dudó un segundo en ponerse a correr como un guepardo y marcar ese tanto que nos dejó respirar nuevamente. Ese momento fue algo mágico, era como abrir una brecha para dejar pasar el aire, ese rayo de sol que se ve en un día nublado.
Aunque por cosas del destino o del propio fútbol, 3 jugadores no tendrán la posibilidad de jugar el partido de vuelta, ese penalti que marcó Cesc me dejó atónita y llorando desconsoladamente, probablemente por el hecho de dar más importancia a un simple partido del que tiene este en sí.
Me podrán juzgar por ello, pero hay minutos de ese día que no se pueden describir con palabras. Simplemente fue... mágico.
dilluns, 29 de març del 2010
Vínculos
dijous, 25 de març del 2010
La motivación
Para explicarme mejor, en referencia al texto que escribí ayer (el primero), quiero que veáis este video que me colgó una chica en Twitter (@sarsylver).
No te deja indiferente. Es en inglés pero está subtitulado en ese mismo idioma para que, por poco que sea, se entienda mejor.
Eso es a lo que tenemos que llegar, a creer que somos campeones, que podemos con los problemas (sin olvidar que están ahí y que un mal día, o una mala época, lo puede tener cualquiera).
Espero que lo disfrutéis!!
dimecres, 24 de març del 2010
Una tarda de diumenge
El sol decau, el murmuri de la gent que camina per la riera mentre m’acosto a la fi de l’estret Carrer Bell, el gemec d’un nadó que reclama beure del pit de la seva mare, el soroll de les meves passes lentes però fermes, vaig amb presa perquè novament arribo tard.
A l’endinsar-me cap al camí que em conduirà al meu destí, ja capto la mirada d’alguns coneguts que des de la llunyania esperen impacients el moment en que ens creuem per dir el típic i conegut “Adéu!”, aquella senyora gran que t’atura per repetir-te novament que estàs molt crescuda i que ja ets tota una dona, el soroll del motor dels cotxes que paren a la rotonda perquè la senyal de trànsit els obliga, aquell que reacciona tres passes més tard que et coneix i no t’ha dit res, el sentiment de tranquil·litat perquè ja has arribat a la fi del teu trajecte que t’ha conduit fins a la porta d’un bar relativament nou.
Un cop sóc dins em toca travessar l’estret pas que em portarà a la sala del fons, on em trobaré amb la cara agria dels meus amics, el meu caminar es torna lent, l’home vell que seu a la primera taula, aquell carajillo que ocupa la barra de fusta central, la propietària somrient com sempre, l’olor del cafè torrat del bar, una taula amb quatre joves que et saluden, aquell cambrer tant simpàtic que només ell sap com t’agrada el tallat. A la fi d’aquest mal tràngol que suposa travessar el passadís d’un local veig el cabell negre com el carbó d’una de les meves bones amigues, el croissant pintat que reposa sobre un plat de color blanc, el comentari de “arribes tard” d’aquell amic que és un habitual a les trobades, el soroll de fons de la cafetera, la mirada de complicitat amb el qui seu més al fons, el moviment de les cadires que fan lloc al voltant de la taula perquè l’ocupi, el senyor barbut de la taula del costat que s’aixeca per anar al lavabo, el moviment incòmode de treure’t l’abric, la bufanda i la bossa.
Un cop agafo el fil del tema de la conversa interrompuda per la meva arribada, s’observen les reaccions previsibles dels reunits, aquell qui fa sorollets amb la boca en desacord, el qui remena el cafè des de fa hores, l’olor del tabac ros de la meva confessora, el parlar sense parar d’aquell amic que sap de tot i tothom, una amiga que deixa frases a l’atzar amb l’esperança que alguna coincideixi amb què s’està dient i jo que intento introduir-me amb moviment del meu cap que afirmació o nega sobre allò que estem tractant.
I així pesen les meves tardes de diumenge.
Treball Seminari.